Editorial

Ja n’hi ha prou de fer l’idiota –i de fer-lo en el sentit més pregon de la paraula: essent, cadascú, ximple com ell sol. “Idiota”, si ens plauen les curiositats lèxiques, és un mot corrent que prové del grec clàssic, i en el seu moment se solia emprar per designar l’individu entotsolat. Fins aquí, se’ns dirà, la lliçó està molt bé. Però anècdotes a part, fer l’idiota és ara comportar-se al marge de l’estructura d’una unitat, despenjat, com un dandi, com un nen de papà o, sobretot, com una corporació aïllada i particular.

No són gens casuals els fets recents que han omplert i encara omplen aquests dies la premsa, els telenotícies i les converses ocioses de cafè de mitja tarda. Primer, la sequera: un país s’ha anat disgregant per causa de la manca d’un Pacte sobre l’aigua: transvasament, interconnexió de xarxes, aigua de boca, hotels i piscines privades, tot ben embolicat. Com que els representants de la ciutadania a la Catalunya estricta no han sabut entendre el conjunt, les seves míseres parts s’han anat desbaratant per aquí i per allà fins que, amb un tarannà ben convingut, el centre de l’Estat ha decidit per tots els altres: al final, ja se sap qui mana... Després, és clar, ha plogut sense parar. Segon, vaga –cal remarcar-ne l’origen “patronal”– de transports. Amb o sense documentals de diumenge al vespre, les teories del zenit energètic ja fa temps que són prou conegudes. El preu dels combustibles, darrerament, ho sabem bé, s’ha disparat. El resultat, tanmateix, ha estat una vaga, organitzada i convocada pels mateixos empresaris transportistes, per tal d’aconseguir cosir un nou pedaç a un model que cada dia es revela més (realment) insostenible. Els consumidors reclamaven pel seu compte que es respectessin els “drets a fer la compra”. Els polítics s’afanyaven a matisar el sentit de la paraula “crisi”. Tots vigilaven, molt preocupats, els seus interessos. Tercer, economia de totxo i formigó: s’ha acabat la panacea. L’especulació immobiliària s’ha revelat insuficient per constituir l’eterna solució cap a la prosperitat social. S’ha desplomat aquesta esperança. Però, els bancs, els inversors, les immobiliàries i els grans magnats han hagut de ser assistits, pobrets, pels fons comuns. Per a la resta, hipoteca i precarietat. I finalment, entrant ja al següent capítol de la història cíclica de la desacceleració, sembla que es comença a especular amb els aliments. Tot ben emmerdat.

Cada un d’aquests fenòmens, a la seva manera, expressa una mateixa manca: no es pensa en un model de comunicacions racional, ferroviari, respectuós amb el territori. Es pensa en els magatzems buits, el camioner, l’estomacada, el xinxollisme. No es pensa en un model bàsic, legítim, per fer front a les freqüents sequeres d’un clima –jove i degradat– com és el mediterrani. Es pensa en el turisme i l’espoliació de les terres de l’Ebre. No es pensa en construir una obra, en garantir una llar; es pensa en guanyar una mica més abans que el món s’acabi.

La resposta a aquest idiotisme és la unitat popular. No ens estem referint a les estratègies parlamentàries dels anys trentes del segle passat ni a un eslògan que pot quedar ben apropiadament enragé per fer un editorial de revista esquerranosa. Unitat popular significa fer política –es tracta d’això, naturalment– des del poble, pel poble i per al poble.

Ja només resta afegir que el poble no és la massa disgregada i obcecada per les seves urgències que predomina a dia d’avui. El poble cal fer-lo: unitat amb diversitat, diversitat amb unitat. Però aquest és el gran problema; ja que de moment no sembla que estiguem gaire per la feina i, de múltiples idiotes, cagada rere cagada, correm el risc de formar un gran idiota col·lectivitzat.