Estranyes coincidències

A qui no li ha passat mai que, tot passejant tranquil·lament, s’hagi recordat d’un vell amic (una persona que potser fa anys que no veu i en la qual no acostuma a pensar) i que, al cap d’uns minuts, se l’hagi trobat? 

Qui no s’ha trobat mai que, després de prendre la decisió (per tant de temps aplaçada) de, per exemple, buscar un grup de música on cantar, aquell mateix dia i de la manera més accidental conegui a una persona que toca en un grup que casualment busquen cantant?

No és una experiència força habitual la d’estar pensant en una persona, anar a buscar el telèfon per a trucar-la i que aquesta persona t’estigui trucant?

Aquest tipus d’experiències han estat ignorades sistemàticament al llarg de tota la història de la filosofia, tot i tenir en el seu si un gran potencial revolucionari. Si un es para a reflexionar sobre el significat profund que tenen i les conseqüències últimes que se’n poden desprendre, s’adona que podrien qüestionar seriosament les bases sobre les que se sustenta el paradigma científic i filosòfic actual. En definitiva, em sembla una irresponsabilitat intel·lectual deixar-les de banda sense haver-hi reflexionat una mica.

En general, aquest tipus d’experiències són neutralitzades (i conseqüentment oblidades) en encabir-les dins l’etiqueta de la “casualitat”. Són considerades coincidències atzaroses, fruit de la probabilitat que sempre hi ha que això passi. 

L’error està, diu la ment racionalista (però de racionalitat estreta), en el fet que només ens hi fixem quan passen (quan conflueixen els dos fenòmens, per exemple, el de pensar en algú i el de trobar-te aquest algú), i no ens fixem en totes les vegades que no passen (és a dir, que pensem en algú i no ens el trobem). 

D’aquesta manera, no és que el fet en si (la confluència del fenomen mental intern i el fenomen material extern) sigui extraordinari i misteriós (en relació a la nostra cosmovisió), sinó que, al contrari, és la més pura manifestació d’un món ordenat per les lleis de la probabilitat i, si ens resulta misteriós, és més aviat degut a un fenomen de l’atenció del subjecte (o a la seva ignorància, a la seva falta de consciència científica) que no pas que el fet en si tingui res d’interessant.

Jo penso que l’explicació probabilística d’aquest tipus de coincidències, a més de ser a vegades fins i tot irracional (doncs, posant-nos en la seva lògica, la probabilitat que et trobis pel carrer a algú que fa anys que no veus i que, posem per cas, no visqui a la mateixa ciutat que tu, just després d’haver-hi pensat, i suposant que feia anys que no hi pensaves, perquè aquest algú ja no forma part de la teva vida) és irrisòria. 

Per tant, atribuir fets com aquests (que es donen relativament sovint) a una probabilitat que seria pràcticament nul·la és, com a mínim, inversemblant, i fins i tot poc racional. I, el que segur que és, és poc interessant, ja que és la manera d’assegurar-se que no descobrirem res de nou arran d’aquestes experiències que són potencialment reveladores.

No seria més interessant pensar que, ja que són experiències usuals però que no encaixen amb la nostra manera d’entendre el món i l’home, potser ens poden aportar nous coneixements sobre la naturalesa humana? O, anant més enllà de l’home, ja que aquestes experiències posen en relació la consciència amb la realitat objectiva, per què no preguntar-nos si ens poden dir alguna cosa nova sobre com és allò viu, o en últim terme, l’ésser?

A més a més, s’ha de tenir en compte que, com que estem parlant de fenòmens experiencials, és important tenir present com és la vivència d’aquests en primera persona. En aquest cas és especialment destacable que aquest tipus de fenòmens normalment van acompanyats de la clara consciència (per part del que els viu) que allò que està passant té algun significat, que no és contingent ni superflu. I també és rellevant el fet que sembla que hi ha estats mentals que propicien més que d’altres que es donin aquests fenòmens.

Aquests, es podrien considerar experiències místiques (per definició: “que inclouen un misteri o raó oculta”), una irrupció màgica en el món de la matèria, ja que aquesta unitat entre ment i món que posen de manifest, és a dir, entre un pensament subjectiu i la seva correlació objectiva, sens dubte no té lloc en la concepció que actualment impera sobre què és la matèria i quines són les seves propietats, això és, què podem esperar d’ella. En una concepció en la qual la matèria és pura superfície, dic que jutgem aquests fenòmens de místics perquè indiquen que hi ha coses ocultes en la realitat, és a dir, que potser aquesta superfície que veiem en la matèria té certa profunditat.

Caldria animar (donar vida, energia, ampliar les seves possibilitats) la nostra idea de matèria perquè fenòmens com els que estem tractant puguin ser pertinents pel científic (aquell que estudia la manera de ser i de comportar-se de la matèria), perquè no es titllin d’irracionals i d’esotèrics, és a dir, d’impenetrables per la ment. 

En definitiva, aquest tipus d’experiències, que Karl G. Jung va batejar amb el nom de “sincronicitat”, si bé avui dia no estem preparats per comprendre-les amb profunditat ni predisposats a fer-ho, ja que no encaixen (són anomalies) amb la nostra cosmovisió científica actual, crec que com a mínim ens hauríem de permetre sorprendre’ns en experimentar-les, deixar que ens temptin els dubtes que aquestes vivències ens proposen, i reflexionar sobre aquelles idees que actualment sostenim i que aquestes experiències d’alguna manera qüestionen. Citaré breument les idees que a mi se m’acudeixen.

En primer lloc, crec que la pobre concepció que tenim de la matèria (una matèria morta) ha generat o degenerat també en una pobra concepció del que és la ment humana, que avui en general entenem que no es pot independitzar del cervell perquè tota realitat és material. Si tot és matèria, cal que la nostra idea de matèria sigui poderosa perquè la vida no quedi disminuïda.

Hem reduït (perfilant però també empobrint) i especialitzat tant les facultats de l’esperit que ens resulta com a mínim màgic (si no increïble i, per extensió, fals) que una persona pugui intuir el que s’esdevindrà (és a dir, que hi hagi algun vincle, si no unitat, entre consciència i món, entre forces psíquiques i forces físiques) o que les consciències puguin estar d’alguna manera connectades entre si, o que el fluir de la vida no sigui indiferent als individus que conformen la comunitat d’éssers vius.

És curiós que ens tanquem de manera tan decidida a aquest tipus de fenòmens quan se sap que la humanitat des de sempre ha tingut experiències similars. I no només la humanitat, en els animals també podem observar comportaments similars: per exemple, és cèlebre el cas dels gossos, que s’enganxen a la porta a esperar el seu amo una estona abans que aquest arribi (fins i tot quan torna de viatge o fa algun moviment imprevist, fora de la rutina que un gos podria aprendre), com si intuïssin(diem, sense atrevir-nos a dir que intueixen) l’arribada del seu amo.

Crec que només canviant la manera com entenem la matèria podrem reduir la ment a aquesta de manera satisfactòria, i comprendre la realitat, la vida, d’una manera molt més rica i profunda, i més afí a la naturalesa humana; una manera que podria incloure dins la concepció científica del món fenòmens que actualment ens semblen màgics, perquè màgics vol dir, en definitiva, que no en comprenem les causes. 

Mireia Fonoll Sala