No escolteu el qui us el vulgui explicar
ni
expliqueu, després de veure-la,
el final
de la pel·lícula.
JOAN BROSSA, Askatasuna (1969-1970)
I. ADVERTIMENT
De debò. No llegiu
de cap manera el final de La Mort i la Primavera, l’última novel·la de Mercè
Rodoreda, publicada pòstumament pel Club Editor i relligada per Núria Folch de
Sales. També: tampoc llegiu cap mena de pròleg o advertiment que trobeu en cap
edició del relat, encara que siguin impresos abans del primer capítol de
l’obra. No és broma: cal començar directament pel primer capítol de la primera
part, i per l’única primera paraula que ens diu una personeta que ens vol
explicar unes coses que li han passat: Aleshores.
II. MERCÈ RODOREDA O COM REDIMONIS PODRIA DIR AIXÒ I QUE LA GENT S’HO CREGUÉS?
Maria Campillo té
una teoria bastant sòlida i creïble sobre Mercè Rodoreda com a novel·lista del
segle XX. Podem parlar de referents o casos paral·lels molt semblants com James
Joyce, J. D. Salinger, Luis Martín-Santos,
Juan Rulfo o Julio Cortázar en anglès i en castellà, o Raymond Queneau en
francès, o Víctor Català, Pere Calders, Francesc Trabal, Llorenç Villalonga, Manuel
de Pedrolo o l’última experiència en aquest camp de Josep Ll. Badal en català.
El punt central d’aquesta lectura de tota l’obra de Rodoreda és molt modern (i també
postmodern!): la veu narrativa. O també: qui ens explica això? I per què ens ho
explica? I clar, si volem llegir una novel·la ens caldrà que abans ens l’hagi
escrit algú. I clar, avui dia ja fa anys que sabem que escriure no és el mateix
que parlar. I clar, si un novel·lista vol que una personeta ens expliqui als
lectors (o al lectorat) la seva història personal i íntima (que hi ha quelcom
de més postmodern que això?), ja té feina llarga. Ja té feina llarga perquè la
ficció és la cosa més punyetera que hi ha en aquest món a l’hora d’escriure.
Resulta que els lectors ja ens hem acostumat a l’autoritat de les veus
narratives, i ja no ens agrada gaire que se li vegi el llautó a
l’autor-escriptor de debò (en aquest cas, Rodoreda), sinó que més aviat
preferim que el narrador (sovint el protagonista mateix) ens digui les seves
coses tal com les ha viscut, etcètera. Ara resulta que l’autor no el volem ni
sentir, i que volem que el personatge fictici sembli l’autor-explicador de
debò. Mira que som perepunyetes, eh? En fi, el segle XX...
III. LA QÜESTIÓ, NO CALLAR
Mercè Rodoreda era
jove i volia ser escriptora. Ara ja sabem que ho va aconseguir, però ella va
haver de fer més de dues i més de tres novel·les senceres per trobar la manera
de fer parlar un personatge protagonista que s’expliqués a algú altre, en
primera persona. Va arribar a l’objectiu, i després s’hi va endinsar amb gran
profit per als lectors (per al lectorat). La seva novel·la més famosa, La plaça del Diamant, ja es va publicar
com a llarg monòleg d’una noia de Gràcia que es va fent gran al seu barri. I la Rodoreda va continuar
perfeccionant la manera de dir del protagonista fins a límits bastant
insospitats, podríem dir, per als lectors contemporanis (i potser també per als
actuals?) a les primeres edicions de Quanta,
quanta guerrra... i La Mort i la Primavera. És ben cert que per a la nostra novel·lista la
qüestió es va convertir en no callar. I aquest no callar, no gaire per
casualitat, li va deixar convergir en aquests tres textos citats dues
reivindicacions que també van convergir, amb resultat diferent, en experiències
nacionals com el Price dels Poetes o tota la feinada de divulgació de la casa
de discos Edigsa: la reivindicació d’una pràctica literària moderna i “del
temps” i la reivindicació d’una existència nacional i popular històricament
negada durant uns quants anys a causa d’un cop d’estat bastant emprenyador per
a molts escriptors, Rodoreda entre ells.
Mercè Rodoreda
signa un “Pròleg a Quanta, quanta
guerra...” on diu: ...¿per què no una
novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra? Antonin Artaud
comença el seu “Heliogàbal” així: “Hi ha, al voltant del cadàver d’Heliogàbal,
el Déu solar, sacerdot del Sol vestit de porpra [propra a l’original], vingut
del Sol a l’Imperi Romà, mort sense tomba, degollat per la seva policia a les
latrines del seu palau, una intensa circulació de sang i d’excrements”. Al
voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de
morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les,
potser alguna vegada involuntàriament [aquí podríem dir que segurament
sempre de manera intencionada], poc o
molt, la guerra hi surt. No callar, sí parlar, i parlar de la guerra en
català i dins del segle XX ha de tenir alguna implicació, o engatjament, que
se’n deia a l’època. Jordi Castellanos ha vist Bearn o la Sala
de les nines com una novel·la que parla de la guerra a Espanya al segle XX
mitjançant el relat d’uns fets i pensaments ambientats al segle XIX. En aquest
cas, l’engatjament de Llorenç Villalonga seria d’un altre caire, però aquestes
figues ja són d’un altre paner.
IV. PERÒ: M. NIGHT SHYAMALAN
Però: La Mort i la Primavera es va escapar amb una gran perícia
de la temporalitat del segle XX que sí que ens trobem a La plaça del Diamant i a Quanta,
quanta guerra..., per exemple. O potser no? En fer la seva última novel·la,
Mercè Rodoreda va decidir llançar-se de cap a l’aigua d’un riu que els grecs
qualificaven de fix i de canviant al mateix temps. Si et banyes al riu, és el
mateix riu o no? L’aigua que hi corre canvia de lloc cada segon que passa. Un
senyor que es deia Nietzsche, que portava bigoti i que va morir l’any 1900 va
dir una cosa semblant amb una expressió que sembla bàsica a l’hora de llegir el
títol i el text de La Mort i la Primavera: l’etern retorn. Aquest senyor del
bigoti també va mostrar una certa obsessió per recuperar una ritualitat dins el
comportament humà que ell considerava perduda. De manera un pèl propera, el
narrador protagonista de la novel·la de la Rodoreda ens explica o li explica a algú altre
tot de coses que li han passat a la vida, des d’un punt de vista (el seu) que
viu a la pròpia carn una manera de fer d’una societat que tira més cap al mite
que cap a la raó i l’humanisme, per dir-ne alguna cosa. En contra del que els
nacionalsocialistes de l’Alemanya dels anys trenta van llegir en Nietzsche,
sembla que a Rodoreda li va semblar més simpàtic (de fet li dóna la paraula a tota la novel·la sencera) què ens en
podria explicar, d’una societat fermament estructurada a partir del dogma i el
control de l’individu, justament aquest individu que li plouen garrotades de
tot arreu només pel fet d’haver-hi nascut. Com que en aquesta novel·la no hi ha
un moment històric concret, ens agrada pensar que, abans de morir, i després
d’interessar-se molt per la màgia, la càbala i un cert plaer de viure a Romanyà
de la Selva, la Rodoreda va acabar
escrivint un llibre tan humà, tan emotiu i universal, que se’n podria fer
fàcilment una peli de Hollywood. De fet, està previst que al març del 2009 es
faci una exposició a Barcelona sobre la pel·lícula basada en La Mort i la Primavera que Agustí Villaronga va estar a
punt de filmar però que encara no ha filmat. Amb això, i una espardenya.
Òscar
Rocabert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada