Les llàgrimes de Ptolomeu

El deu de juny del 323 a.C., enmig d’unes circumstàncies misterioses, s’esfumava la vida del cos del gran conqueridor Alexandre. Havia arribat fins a l’Índia i els seus generals i soldats l’havien seguit amb una fe cega al voltant de la força que emanava de la seva persona. Però aquell dia es va acabar tot. Poc després els seus amics més propers es repartiren el territori de l’imperi i començaren uns terribles jocs d’aliances entre ells. 

Ptolomeu I, primer rei de la dinastia dels ptolomeus egipcis, que acabaria amb la més que coneguda Cleòpatra IV, fou l’únic d’ells que arribà a morir de vell. Valerio Massimo Manfredi, en la seva recreació de la vida d’Alexandre, li posà en boca aquestes paraules: “El més estrany, encara que combatíem durament uns contra els altres fent i desfent contínuament les nostres aliances, no ens odiàvem, més ben dit, en certa manera seguíem sent amics”. Unes paraules ben curioses, però no dubto gens que Ptolomeu plorés quan els seus exèrcits acabaren matant Perdicas, el seu antic company de batalles que pretenia mantenir unit l’imperi, quan tot just havia aconseguit el seu somni de casar-se amb la germana d’Alexandre.

Ptolomeu, en aquella mort, es veié vell i desgastat, indigne d’aquell que havia seguit. Veié com els somnis de la seva joventut s’havien esvaït i, allà, als seus peus, jeia sense vida l’únic dels seus amics que els havia perseguit fins al final i, ell, amb qui havia compartit tota una vida, l'hi havia arrabassat de les mans. No, definitivament, no tinc cap dubte que Ptolomeu plorés. 

I és que no hi ha res que uneixi més que la sang. No, nosaltres ja no coneixerem mai la sensació de l’amor fraternal tan profund que era capaç de mantenir els seus llaços entre enemics acèrrims. Els companys d’Alexandre van emprendre un camí ambiciós (no emetrem cap judici moral sobre si era bo o dolent ara i aquí) i van viure onze anys batalla rere batalla, fins a arribar a l’Índia. Onze anys sentint que la mort existia i que ells eren, per contraposició, immensament vius. No, no hi ha res que uneixi més que la sang.

Matar junts els féu constatar que ells eren vius, eren amics, s’estimaven i compartien els mateixos anhels. No sospitaven els uns dels altres (encara) i la seva confiança era absoluta perquè la vida d’uns es posava a mercè dels altres als combats. Va ser un temps d’exaltació de la vida enmig de morts, però els crits de joia de cada victòria, de trobar-se drets i triomfants, creà uns llaços irrompibles entre ells.

Qui pot dir que hagi sentit això? Potser s’hi ha acostat algun futbolista, sentint el clam de les desenes de milers de persones que omplen un estadi, aguantant el pes de l’aire carregat de pressió, quan llança una passada sabent que el seu company l’agafarà i els conduirà tots a la victòria, i després les abraçades... Ben bé, l’amor fraternal s’esgota, es debilita i segueix sent només per als privilegiats que es disputen una victòria de gran valor pels interessos que representen. Ara bé, els interessos també canvien amb el temps, sens dubte. Ara bé, qui podrà viure tan intensament com els nois de la Companyia d’Alexandre que pugui arribar a estimar profundament els seus contrincants? La vida ja no és una aventura, sense incertesa, tots els sentiments són més dèbils, perquè són segurs i la confiança és més fàcil de guanyar. 

Evidentment no volia fer cap exaltació militarista. Això que quedi clar. 

Adrià Baiona