En
aquest text hem volgut apropar-nos a la petita “filosofia de la història” que
hi ha esbossada en els petits articles que Miquel Carreras i Costajussà anà publicant setmanalment al Diari de
Sabadell, des del febre de 1926 fins a l’agost del mateix any. El conjunt
d’aquests petits articles –semblants, en estil i extensió, a les gloses amb què
d’Ors va bastir la seva obra- tenen per títol “La història llatina, notes a la
Fundació Bernat Metge”.
La
història i la humanitat
La
història no és un feix de coses mortes que l’historiador ha de remenar i
endreçar. I si a vegades ho sembla és perquè aquell que l’estudia ho fa
escollint només una de les dues vies d’apropament que en Carreras constata: “la
dualitat entre les dues visions que de la mateixa cosa històrica ens és donat
de tenir: una visió processal, material, de fet, i una visió dramàtica,
sentimental, de diàleg”. L’historiador corrent es relaciona únicament amb fets;
en Carreras, més que en els fets, està interessat en les veus, els diàlegs que
floten en l’estrany espai de la història.
Hi
ha una història material (que en Carreras anomena simplement història,
o via històrica) i una història ideal (que ell anomena humanitat
o via humana de la història), una que passa i caduca i una
altra que no mor i que perdura. “Els fets, diu en Carreras, tant com
a fora, es despleguen a dins de les ànimes dels homes: hi ha un moviment
paral·lel dins de l’esperit que els duplica i els fa humans; moviment que
qualsevol amb una mica d’intuïció pot seguir”. Aquest doble desplegament és
el que produeix aquesta duplicitat de vies, d’espais, de regions, “la via
històrica que representa la part nua, exterior, no humana, independent i relativa
del fet” i “la via humana que és la part sentimental, íntima i
absoluta”. Els fets, únics, irrepetibles, a què un Demòstenes, per exemple,
s’enfrontà han, certament, prescrit fa molt de temps però la seva veu encara la
tenim i ens hi podem solidaritzar, la podem reviure. El vehicle d’aquest
reviure, el vehicle amb què explorem i resseguim la via humana de la història,
és l’ànima o l’esperit, que “és present i ubic: intueix”. És gràcies a
aquest poder de la meva ànima que jo puc, llegint la història grega, posar-me a
la pell de Demòstenes per uns moments i “lluitar” amb ell.
Aquest
tornar a donar vida de l’esperit és el que molts historiadors, entossudits a
veure únicament un aspecte de la història,
el seu caràcter de “procés de contingències”, de simple “desplegament
de fets”, ignoren i obliden. Això equival a dir que amputen tot allò que la
història té de perenne, d’etern, de viu i prometedor. El cas és que la
presència de l’home en la història la transforma completament: l’home hi aporta
el seu ésser, l’eternitat que duu a dins, sense la qual la història seria només un
buit esdevenir, l’escenari inútil del “succeir-se matador del temps”.
Segons la clara metàfora d’en Carreras, “el vent del devenir mou
solament les fulles de l’arbre; però la soca és vertical i indiferent: el vent
és innocu per a ella. La humanitat és perpètua.”
Algunes
observacions
No
s’ha de pensar, davant d’aquesta primera aproximació que estem fent, que per en
Carreras tota la feina ja estigui enllestida amb la simple presència de l’home,
com si aquesta, per si sola, ja fecundés, ja omplís la història. Afirmar que “la
humanitat és perpètua” no ens eximeix d’actuar. Perquè aquest ésser de
l’home no és ple i complet, ben al contrari: l’home està alienat, és a dir,
està separat de si mateix. A l’interior mateix del seu ésser hi ha un gran
forat, una fuita per on es perd.
Tampoc
no hem d’entendre que la via històrica, la història, i que la via
humana, la humanitat, estiguin separades, com si una pogués existir
sense l’altra. No hi ha història sense humanitat, ni humanitat sense història
–des d’aquest punt de vista podem dir que l’historiador corrent prova de fer
una història buida d’humanitat; que no és sinó,
en darrer terme, una història sense promeses, sense esperança. La
història és com un camp ofert a la humanitat perquè aquesta es realitzi i s’hi
esplaï; és la casa caduca en la qual l’home ha d’assajar la seva vida eterna.
Però el buit de l’home –d’aquí poc descobrirem què és aquest buit– amenaça
constantment en convertir aquest camp d’esperances en l’escenari del seu
fracàs.
Sensualitat,
luxúria
Què
és aquest buit que mossega l’home des de dins? Què l’aliena? Què fa de la
història aquest espectacle trist? La sensualitat, en les dues formes que
Carreras li atribueix, luxúria individual i luxúria social: “la
història es fa per luxúria, per sensualitat: mitja part d’ella és afany de
lluïment personal dels homes (luxúria individual); l’altra mitja és
lluita per l’exterior, pels medis socials de lluïment, luxúria social”. Ara
hem descobert, doncs, que aquell conflicte que hem presentat com el conflicte
entre la Història i la Humanitat no és, en el fons, res més que el conflicte de
la Humanitat amb si mateixa –un conflicte moral–, i que ja no el podem
continuar pensant com a conflicte entre dues entitats exteriors l’una de
l’altra, com si la Història fos al defora de l’Home. És la sensualitat que
l’home porta a dins seu el que el separa de si mateix i de la història.
Si
la història és fútil, això és, si està abocada a la mort, és per culpa de
l’home, que negligeix constantment l’eternitat que duu a dins a favor de la
pobra i passatgera sensualitat. L’home podria alçar sobre el dèbil sol de la
història una obra perdurable, un monument d’humanitat. Però mentre l’home -i
per extensió, els pobles, les nacions- es continuï guiant per la sensualitat
–dit kantianament, mentre l’home continuï acceptant la seva heteronomia
original- la història no coneixerà cap altra plenitud. I diem “altra plenitud”
perquè, segons el nostre sabadellenc, la història ja n’ha conegut almenys una,
de plenitud, que és la de l’època llatina, època en què la humanitat governà
amb força la història.
Alliberar
l’home
És
en aquest punt on hem d’introduir el “programa” que en Carreras esbossa i que
pretén donar algunes pautes per a l’alliberament de l’home. Aquest programa
sembla voler ser, a la vegada, una ètica –una crida, una exhortació, un clam- i
una psicologia, com en algun moment l’anomena (“psicologia del
revolucionari”), en la mesura que descriu allò que, de fet, s’esdevé dins
l’ànima de l’home que es revolta. Aquest procés conté tres moments o etapes:
l’estoïcisme, el moralisme i l’heroisme. Vegem-los.
1.
L’estoïcisme és el moment negatiu del procés. Quan es vol arreglar una casa, el
primer que cal fer és buidar-la. Vet aquí el sentit de l’estoïcisme: buidar
l’home de tot allò que abans l’entorpia i el mantenia separat de si mateix.
L’estoïcisme és una ascesis: arrenca l’home del “perdedor corrent exterior”,
de l’oblit de si mateix en què vivia immers, de la sensualitat.
2.
El moralisme apareix com a conseqüència natural de l’estoïcisme. L’home que es
desprèn de la sensualitat que el governava (dit kantianament, l’home que
abandona la seva heteronomia) i es replega al seu interior, descobreix en ell
una nova llei que desconeixia; és la llei moral, “el sol que perdura”: “quan
l’esperit es cenyeix i s’abnega, troba al seu dins la regla interior, la més
pura, indiferent a tot”. Podem llegir en aquesta regla interior la
raó pràctica de Kant, l’ideal d’autonomia, “la natural veu interior que
emancipa l’home amb el seu so”.
3.
L’home alliberat, que ha descobert la seva autonomia en la mesura que ha sabut “desfer
el sortilegi primari de la sensualitat del viure”, no pot evitar, quan
contempla el món que té al davant, de voler intervenir-hi, modificar-lo,
salvar-lo: és “la part bel·licosa de la seva llibertat”, el seu
heroisme. Aquest home, doncs, aspira a una revolució.
La
revolució
Ara
bé, com entén aquesta revolució en Carreras? Quin és el contingut, l’ideal que
pretén realitzar aquesta revolució? Si generalment tendim a pensar la revolució
com a irrupció d’una gran Novetat en el món, en Carreras la pensa justament a
l’inrevés: la revolució és un retorn a l’origen, una restauració de la
“veritable” naturalesa de l’home: “el procés de la revolució (...) vol un
radiant sorgiment de la humanitat natural i interior, que centri una altra
vegada l’home en el món i redimeixi la vida i li doni pietat”. Tot
passa com si, en la seva formulació més perfecte, més essencial, més radical,
la revolució hagués de desfer els estralls del pecat original. L’expulsió de
l’home del paradís el va llançar a la història i el va condemnar a la política,
a entendre’s amb els altres homes, però al final d’aquest difícil trajecte i
mitjançant allò mateix a què va ser condemnat –la història, la política- l’home
sembla tenir la possibilitat de refer el paradís. Un paradís, certament, que ja
no serà mai més el d’Adam i d’Eva, un paradís que s’estendria sobre un temps
dolç, pacífic, mític, sinó un paradís construït i mantingut amb tensió, un
paradís per al qual es treballi constantment sense acabar d’obtenir-lo mai del
tot, un paradís precari i inestable, això és, un paradís que haurà de ser una
obra política, històrica, humana.
Miquel Pinzell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada